dimarts, 1 de març del 2011

Va per vosté, MESTRE!

Sergio arrastrava un cotxe per damunt la taula mentre feia eixe so tan característic que fan els xiquets quan juguen. Jo li he dit: -Sergio! On va eixe cotxe?.
I ell en eixe somriure innocent em contesta: Va a Castalla, va a vore a Enric Valor.
M’esperava qualsevol contestació menys aquesta, jo sols volia entrar en el seu joc. Al.lucinada he pensat: Marian, ho has fet bé, objectiu aconseguit!
De seguida m’ha vingut al cap una entrevista que vaig vore aquest Nadal en punt dos. El document ja estava començat però em vaig adonar que era en motiu del centenari del seu naixement. En aquest reportatge parlava E. Valor: en ell s’aglutinen tres camps fonamentals per a la recuperació de la llegua: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel.la. No m’esperava escoltar eixe parlar tan nostre, eixe optimisme, eixa humiltat, eixa correcció. El sentia tan proper que de seguida vaig pensar en treballar aquet escriptor a classe.
En Carnestoltes cada cicle hem treballat una rondalla. La del cicle d’infantil és: “El pollastre de festes”. Vam decidir aquesta perque ens queda més prop:
“La senyora Rosa, casada en Joan de Repic viu a Bèlgida. Tenen tres filles, cadascuna casada a un poble de la Vall. Mariu casada en un sabater de Benigànim. Roseta casada en un herbolari d’Albaida i Àngela casada en un llaurador de Carrícola. Que la senyora Rosa siga golosa fa que quan visita a les filles en les festes de cada poble li’n passe alguna de grossa”.
Cada classe d’infantil anem d’una filla: 3 anys-Mariu de Benigànim i el sabater, 4 anys Roseta d’Albaida i l’herbolari i 5 anys Àngela de Carrícola i el llaurador. Les mestres serem la senyora Rosa i el nostre educador serà Joan de Repic.
Demà comença la setmana de Carnestoltes, ja sabem que la primera ordre és el barret d’Enric Valor, el dijous durem unes ulleres de pasta i el barret i el divendres ja serem tots i totes Enric Valor,al barret i a les ulleres li anyadirem un bigot.
   Amenaça pluja. Espere  pugam eixir per a que tot el barri participe de la nostra festa i així coneixerem un poc més d'aquest escriptor. Pensant en ell, no puc ni imaginar la cara que li se quedaria si per un moment escoltara als xiquets i xiquetes de tres anys dir quan els pregunte en la construcció d'una paraula:
- De qui és la E?
I la classe contesta: -d'Enric Valor.

                Marian Llàcer Pla



dijous, 17 de febrer del 2011

Dijous de cassoleta.

Avui dijous els xiquets i xiquetes  d’infantil celebrem a l’escola la festa de La Cassoleta, una festa que es celebra pel mes de febrer molt arrelada a Albaida i a altres pobles de la vall com pot ser Aielo, L’Olleria i Bufali.
Segons mana la tradició, els dijous  abans que començara la Quaresma, les colles d’amics i amigues, de veïns, i de companys de feina es juntaven per a dinar cassola en el camp.
Cada poble té la seua peculiaritat: A Albaida des del dijous següent de S. Antoni fins a Quaresma celebrem tots els dijous de cassoleta , a l’Olleria en celebraven fa anys set, i a Aielo de Malferit dos dijous: La cassoleta dels xiquets i la setmana següent la dels pares. De moment, l’essència de la festa no s’ha perdut perquè la gent gran encara continua menjant cassola els  dijous de febrer be siga a casa o amb el grup d’amics.
De cassoles hi ha moltes i per a tots el gustos: de tomaca en creïlles i cigrons, de fessols i naps, de budells de porc o parteta amb botifarra,  de sobres de putxero… 
Les mestres d’infantil no volem que es perda aquesta tradició, com tantes altres que nosaltres feiem de menudes, així que hui tots i totes juntes hem dinat a l’escola. Mestres,  xiquets i xiquetes, hem cantat la cançó de la cassoleta que a Albaida és:
Jo tinc una cassoleta
tota pleneta d’arròs,
que me l’ha comprat ma mare
per anar a dinar el dijous.
Que pare un cotxe, que vull pujar
que estic cansada de passejar
si ve el meu amo i mos veu ací
totes les culpes, seran pa mi.
__________
I a Aielo de Malfertit:
Ja vinguem de berenar,
ens hem menjat la cassoleta
ens hem begut tot el suc
i hem jugat a la replaceta.

           ENCARNA PALMÍ

dijous, 10 de febrer del 2011

Arrels de vida

L’inici del curs va estar marcat per l’incendi a les nostres serres. En aquell moment, no sabíem que aquest fet ens marcaria el planejament d’una activitat com la de hui. Encara que ha passat el temps, les seues conseqüències són ben paleses: unes serres grisenques, per tant cal transmetre als nostres alumnes la necessitat de repoblar la natura.  L’edat ens limita -xiquets i xiquetes de 3 a 5 anys- aleshores que millor que col·laborar d’una forma simbòlica al nou parc del costat de l’escola? - la realitat natural més propera a nosaltres.
Cada mestra a l’assemblea els ha explicat  la importància de l’activitat, tot allò innovador els motiva, els inquieta i durant tot el pati han estat observant el lloc concret on anaven a plantar els arbres, esperant el moment d’agafar les eines i....Mans a l’obra!!!. Primer de tot hem fet els clots amb un poc més de profunditat que el  test que tenien els arbres, per a facilitar el seu arrelament. Hem col·locat la nostra particular placa en la qual es pot llegir: “Aquest arbre creixerà amb nosaltres”, i el nom de cada xiqueta i xiquet de la classe. Finalment amb les arruixadores de l’hort hem regat les noves plantes. 
Per a les mestres d’Infantil, l’escola ha d’estar oberta al seu poble, per tant la millor manera d’arrelar els xiquets i xiquetes a la seu terra es fent-los partícips d’allò que els envolta, segur que en aquestos dies escoltarem: -Iaia veus eixe arbre? és el de la meu classe-, o -Anem al parc a veure si l’arbre ja ha crescut-.... I esperem que d’ací molts anys, quan tornen a anar al parc el comentari siga:
 -Veus? quan jo tenia els teus anys, la meua classe vam plantar aquest arbre i ha crescut amb mi, mira com de gran s’ha fet! Quins records!!!-.
Cristina Fayos Fenollar

dimarts, 1 de febrer del 2011

A últims de gener...


No sé qui tenia més ganes si els xiquets i xiquetes d’infantil o les mestres. Aquest matí  pareixia que l’oratge ens havia donat una treva, no feia tan de fred com els dies passats i hem eixit al pati. Al cap d’una estona els xiquets i xiquetes de quatre anys s’han posat a cridar, i com no, de seguida hem acudit Encarna i jo: hi havien ous.
Ja tot ha segut una festa, els i les de cinc ja veteranes han acudit de seguida, els i les de tres anys no sabien exactamente que passava i ens miraven a les demés  bocabadats: hem cridat a Cris que ha vingut en la càmera. De seguida tots volien entrar a pels ous, però hem pensat que com quasi totes ja ho havíem viscut, aquesta primera vegada tenia que ser per als xiquets i xiquetes de tres anys . No els feia massa gràcia en un principi entrar dins de la caseta però Sergio que és molt espavilat s’ha oferit: i que repagat estava!!
Demà ho parlarem a classe, hi han coses que no estan massa clares, de fet quan estavem arreplegant els ous Pau de quatre anys dia: no, no és del pollastre. El pollastre és massa major per a pondre ous. Ja no recorda que els pollastres no ponen i que la que és major per a pondre és Empar.
En ma casa també  ha segut noticia, jo tenia ganes de que açò passara i li ho he dit a ma mare que de seguida m’ha contestat: ja el vaig dir que les gallines de corral comencen a pondre a ùltims de gener o això dien les mares…

Marian Llàcer

dijous, 27 de gener del 2011

Un muntatge inoblidable


El temps és implacable: s’ho empassa tot d’una manera voraç. Viatges, persones, moments... Fa igual com d’intensa haja estat la relació o l’experiència: passats uns dies, es converteix en un record tant llunyà com els que tenim de la nostra infantesa. Malgrat tot, hi ha passatges de la nostra vida que la memòria decideix de guardar amb una nitidesa especial: són aquells que, per diferents motius, ens han emocionat sobre manera. I el muntatge Nadala rebel que realitzàrem durant el darrer Festival de Nadal de l’escola, és un d’aquest passatges inoblidables que he tingut la sort de poder viure.

Les festes de Nadal ja queden ben lluny però l’eco d’aquella experiència encara ressona vivament a la meua memòria. Fou una experiència intensíssima i d’allò més gratificant: l’aparició de la idea, mentre intentava idear un gag nadalenc on hi intervingueren les imatges; la dificultat de començar a escriure un guió tant complex; l’ocurrència de generar un espai de confluència entre les imatges i la realitat; la idea d’entrar Pau i jo a les imatges per enxampar els alumnes, que apareixen a l’escenari tot fugint de nosaltres dos; l’aparició estel·lar de Jesús; la cara de no entendre res dels alumnes quan escoltaren per primera vegada la història; els primers assajos, que sempre generen molts dubtes; les primeres proves d’imatge, ja davant la càmera; la gran pensada de parlar amb el meu amic Roger per a que vingués a rodar el curt; els seus providencials consells; la col·laboració de Juanjo, que féu els focus per il·luminar el curt; el dia del rodatge al menjador de l’escola, convertit en un plató de cinema; els nervis de l’actuació; l’excel·lent treball dramàtic dels i les alumnes de 6è; l’èxit de les gravacions; Roger i jo eixint de l’escola a les dues de la matinada després d’analitzar tots els vídeos; Pau i jo assajant dia i nit per quadrar l’actuació en directe; els assajos a l’Antic Institut; la participació de Marian en els efectes especials; la perfecta posada en escena el dia del Festival; la intervenció puntual i precisa de Jose Fernando; les cares de perplexitat i admiració del públic... Són els fragments, la seqüència d'un esforç i treball ingents que, indiscutiblement, pagaren la pena. Sobretot, per l’inesborrable i càlid record que aquesta experiència va gravar per sempre més a la nostra memòria.

Didac Botella i Mestres

dissabte, 22 de gener del 2011

"La bleda feliç"

Si eres d’Albaida saps que tot ha de tindre nom, qualsevol construcció al poble prompte estarà batejada.
El nostre hort ja fa temps que està en funcionament: sols calia posar-li un nom  per a que no fos un hort qualsevol. Aquest divendres mentre els festers del nostre barri plantaven la foguera a S.Antoni, nosaltres obríem la placa amb el nom del nostre hort: “La bleda feliç”. Un xiquet o xiqueta de cada curs junt a Vicent (que ens va fer la placa) i Cristina (que és la que coordina el treball de l’hort) van llevar la tela que ens separava de vore que aquella il.lusió en la que havíem començat el curs ja era tota una realitat.
Vam elegir el dia S. Antoni per que és una festa molt vinculada al barri i a la gent de la nostra escola: aquets dies són els més gelats de l’hivern, tot ens convida a quedar-se a casa, però eixim al carrer a buscar el calor de la foguera , menjar al voltant del foc amb els veïns i veïnes a xarrar, a fer quatre rialles i dos partides de truc…
Sant Antoni és el patró dels animals domèstics. La tradició* conta que quan estava a Barcelona li s’apropà una porqueta amb cara de pena que duia un gorrinet a la boca que no podia caminar. El deixà als peus del Sant qui procedí a beneir-lo i es convertí en un porquet normal i espavilat. La truja agraïda no abandonà mai més al Sant, fins el punt que ell morí abans i ella l’arribà a enterrar i tot.
El porc que acompanya a S.Antoni, realment ha de ser una femella, el motiu del canvi  té a vore amb el privilegi que tenien els porc mascles : podíen anar solts pel carrer, entraven en masies i menjaven allò que volien... D’ahí la dita: “Voltar més que els porcs de sant Antoni”.

Marian Llàcer Pla

*Emili Casademont i Comas "La truja de sant Antoni". diaridegirona.cat.

dissabte, 8 de gener del 2011

L'amic arbre.

L’escola està oberta des d’ahir. Quines ganes teníem de vore’ns i quantes coses que contar-se. Anem a començar un nou trismestre amb molts projectes. El primer que vam fer és llevar del corredor la decoració de Nadal que tant ens havía costat. L’arbre fet en bricks anava a ser transplantat on li tocava: al contenidor groc.
Algunes de nosaltres tenim un arbre a casa, si és de plàstic ja toca guardar-lo, però i si és natural?. Hem de saber que aquesta no és una tradició típica dels nostres pobles: ve de països  nòrdics. Escollien l'avet més gran i sense tallar-lo l'engalanaven i penjaven regals com a significat de pau i de reconeixement al propi arbre, ja que era i és fonamental en la subsistència de la comunitat.
El dia 31 de gener és el dia de l’arbre. Fa poc que les nostres serres han patit molt, sols cal mirar cap a “La Font del  Patge” quan anem pels carrers d’Albaida. Heu pensat alguna vegada que en tots els arbres naturals de Nadal podríem fer un bosc?.

Marian Llàcer