Dijous de cassoleta.

Avui dijous els xiquets i xiquetes  d’infantil celebrem a l’escola la festa de La Cassoleta, una festa que es celebra pel mes de febrer molt arrelada a Albaida i a altres pobles de la vall com pot ser Aielo, L’Olleria i Bufali.

Segons mana la tradició, els dijous  abans que començara la Quaresma, les colles d’amics i amigues, de veïns, i de companys de feina es juntaven per a dinar cassola en el camp.

Cada poble té la seua peculiaritat: A Albaida des del dijous següent de S. Antoni fins a Quaresma celebrem tots els dijous de cassoleta , a l’Olleria en celebraven fa anys set, i a Aielo de Malferit dos dijous: La cassoleta dels xiquets i la setmana següent la dels pares. De moment, l’essència de la festa no s’ha perdut perquè la gent gran encara continua menjant cassola els  dijous de febrer be siga a casa o amb el grup d’amics.

De cassoles hi ha moltes i per a tots el gustos: de tomaca en creïlles i cigrons, de fessols i naps, de budells de porc o parteta amb botifarra,  de sobres de putxero… 

Les mestres d’infantil no volem que es perda aquesta tradició, com tantes altres que nosaltres feiem de menudes, així que hui tots i totes juntes hem dinat a l’escola. Mestres,  xiquets i xiquetes, hem cantat la cançó de la cassoleta que a Albaida és:

Jo tinc una cassoleta

tota pleneta d’arròs,

que me l’ha comprat ma mare

per anar a dinar el dijous.

Que pare un cotxe, que vull pujar

que estic cansada de passejar

si ve el meu amo i mos veu ací

totes les culpes, seran pa mi.

__________

I a Aielo de Malfertit:

Ja vinguem de berenar,

ens hem menjat la cassoleta

ens hem begut tot el suc

i hem jugat a la replaceta.

           ENCARNA PALMÍ

Arrels de vida

L’inici del curs va estar marcat per l’incendi a les nostres serres. En aquell moment, no sabíem que aquest fet ens marcaria el planejament d’una activitat com la de hui. Encara que ha passat el temps, les seues conseqüències són ben paleses: unes serres grisenques, per tant cal transmetre als nostres alumnes la necessitat de repoblar la natura.  L’edat ens limita -xiquets i xiquetes de 3 a 5 anys- aleshores que millor que col·laborar d’una forma simbòlica al nou parc del costat de l’escola? - la realitat natural més propera a nosaltres.

Cada mestra a l’assemblea els ha explicat  la importància de l’activitat, tot allò innovador els motiva, els inquieta i durant tot el pati han estat observant el lloc concret on anaven a plantar els arbres, esperant el moment d’agafar les eines i....Mans a l’obra!!!. Primer de tot hem fet els clots amb un poc més de profunditat que el  test que tenien els arbres, per a facilitar el seu arrelament. Hem col·locat la nostra particular placa en la qual es pot llegir: “Aquest arbre creixerà amb nosaltres”, i el nom de cada xiqueta i xiquet de la classe. Finalment amb les arruixadores de l’hort hem regat les noves plantes. 

Per a les mestres d’Infantil, l’escola ha d’estar oberta al seu poble, per tant la millor manera d’arrelar els xiquets i xiquetes a la seu terra es fent-los partícips d’allò que els envolta, segur que en aquestos dies escoltarem: -Iaia veus eixe arbre? és el de la meu classe-, o -Anem al parc a veure si l’arbre ja ha crescut-.... I esperem que d’ací molts anys, quan tornen a anar al parc el comentari siga:

 -Veus? quan jo tenia els teus anys, la meua classe vam plantar aquest arbre i ha crescut amb mi, mira com de gran s’ha fet! Quins records!!!-.

Cristina Fayos Fenollar

A últims de gener...

No sé qui tenia més ganes si els xiquets i xiquetes d’infantil o les mestres. Aquest matí  pareixia que l’oratge ens havia donat una treva, no feia tan de fred com els dies passats i hem eixit al pati. Al cap d’una estona els xiquets i xiquetes de quatre anys s’han posat a cridar, i com no, de seguida hem acudit Encarna i jo: hi havien ous.

Ja tot ha segut una festa, els i les de cinc ja veteranes han acudit de seguida, els i les de tres anys no sabien exactamente que passava i ens miraven a les demés  bocabadats: hem cridat a Cris que ha vingut en la càmera. De seguida tots volien entrar a pels ous, però hem pensat que com quasi totes ja ho havíem viscut, aquesta primera vegada tenia que ser per als xiquets i xiquetes de tres anys . No els feia massa gràcia en un principi entrar dins de la caseta però Sergio que és molt espavilat s’ha oferit: i que repagat estava!!

Demà ho parlarem a classe, hi han coses que no estan massa clares, de fet quan estavem arreplegant els ous Pau de quatre anys dia: no, no és del pollastre. El pollastre és massa major per a pondre ous. Ja no recorda que els pollastres no ponen i que la que és major per a pondre és Empar.

En ma casa també  ha segut noticia, jo tenia ganes de que açò passara i li ho he dit a ma mare que de seguida m’ha contestat: ja el vaig dir que les gallines de corral comencen a pondre a ùltims de gener o això dien les mares…

Marian Llàcer