El temps és implacable: s’ho empassa tot d’una manera voraç. Viatges, persones, moments... Fa igual com d’intensa haja estat la relació o l’experiència: passats uns dies, es converteix en un record tant llunyà com els que tenim de la nostra infantesa. Malgrat tot, hi ha passatges de la nostra vida que la memòria decideix de guardar amb una nitidesa especial: són aquells que, per diferents motius, ens han emocionat sobre manera. I el muntatge Nadala rebel que realitzàrem durant el darrer Festival de Nadal de l’escola, és un d’aquest passatges inoblidables que he tingut la sort de poder viure.
Les festes de Nadal ja queden ben lluny però l’eco d’aquella experiència encara ressona vivament a la meua memòria. Fou una experiència intensíssima i d’allò més gratificant: l’aparició de la idea, mentre intentava idear un gag nadalenc on hi intervingueren les imatges; la dificultat de començar a escriure un guió tant complex; l’ocurrència de generar un espai de confluència entre les imatges i la realitat; la idea d’entrar Pau i jo a les imatges per enxampar els alumnes, que apareixen a l’escenari tot fugint de nosaltres dos; l’aparició estel·lar de Jesús; la cara de no entendre res dels alumnes quan escoltaren per primera vegada la història; els primers assajos, que sempre generen molts dubtes; les primeres proves d’imatge, ja davant la càmera; la gran pensada de parlar amb el meu amic Roger per a que vingués a rodar el curt; els seus providencials consells; la col·laboració de Juanjo, que féu els focus per il·luminar el curt; el dia del rodatge al menjador de l’escola, convertit en un plató de cinema; els nervis de l’actuació; l’excel·lent treball dramàtic dels i les alumnes de 6è; l’èxit de les gravacions; Roger i jo eixint de l’escola a les dues de la matinada després d’analitzar tots els vídeos; Pau i jo assajant dia i nit per quadrar l’actuació en directe; els assajos a l’Antic Institut; la participació de Marian en els efectes especials; la perfecta posada en escena el dia del Festival; la intervenció puntual i precisa de Jose Fernando; les cares de perplexitat i admiració del públic... Són els fragments, la seqüència d'un esforç i treball ingents que, indiscutiblement, pagaren la pena. Sobretot, per l’inesborrable i càlid record que aquesta experiència va gravar per sempre més a la nostra memòria.
Didac Botella i Mestres
