Encara recordem els espinacs que vam dur a casa no fa tant, però ahir va començar de veritat el nostre temps de collita.
La mateixa aigua que als que estaven per la Vall i voltans no els-les va deixar menjar-se la mona, a les nostres hortalitzes els havia vingut molt bé: les cebes ja estaven bones per a dur a casa i les maduixes bones per a tastar-les.
Ahir vesprada, les cebes. Tots vam fer el que ens deia Cristina per tal de collir la nostra ceba, la que duríem a casa per a que alguns-algunes de nosaltres saber per primera vegada quin sabor té. No cal dir la gràcia que feíem esperant als nostres pares i mares en la ceba en la ma. Suposem que no seria la mateixa la que es faria a les senyores de la neteja quan van entrar a les nostres classes: l’aroma era inconfundible.
La ceba té dites d’amor com: Amb tu pa i ceba, i amb una altra, ni olla.
Altres que ens fan creure que sabem idiomes: Alls piquen cebes couen.
I de les que més, les dedicades als seus poders curatius: El que menja ceba no tremola després de mort.
Aquest matí hem collit i tastat les maduixes, no hi havien tantes com per a compartir-les en casa per això hem fet un tast després del pati, natural o amb sucre tots i totes hem sabut el seu sabor.
Marian Llàcer Pla



