Passar a millor vida

Quan llegim aquesta frase normalment ens fa que mal pensar. No sé perque, realment és el que desitgem: volem passar a millor vida i per això dia darrere dia s’alcem.

Aquesta setmana a l'escola Covalta hi ha gent que desitgem passen a millor vida. Han estat company i companyes per un temps, i hem viscut de tot moments menys i moments molt bons.

Maria va deixar l’escola el dimarts en uns mesets tornarà de nou. En ella començarà una nova vida i esperem vore prompte la cara de la seua bebé.

Vicent l’educador també prompte passarà a millor vida, la seua feina a València l’ajudarà a portar una vida més tranquil.la, més prop dels seus. De segur que més d’un dia t’enyorarem, ens has segut de gran ajuda, a més que s’ho hem passat molt bé en tu.

Que dir d’Agueda?, o la xiqueta de Llutxent?. Sols vull que sàpigues: segur que una bona vida t’espera. No t’ho havíem dit, però totes les mestres que han passat pel cicle d’infantil del Covalta han aprovat les oposicions, o prompte han trobat feina. La nostra feina es un continu aprenentatge. Gràcies: juntes hem aprés moltes coses.

Ja saps on estem: tu si ens busques ens trobaràs.

Marian Llàcer PLa

Aquesta foto va per tu Maria, mira quin perfil més xulo!

Una estoreta velleta...

Hi ha una cançó que comença:

         “Sant Josep es fa vellet

         que no pot pujar l’escala…”

Albaida: poble de València.  Estem en  vespra del dia de la festa gran de molts pobles valencians: El dia de “Sant Josep”. La nostra escola és pública i en valencià. La festa del nostre poble és la dels moros i cristians, però hui a molts llocs es celebra la festa més típica d'altres pobles que com el nostre són valencians.

Es costums dels-les valencianes enjuntar-se a menjar i així hem començat el matí: esmorzant bunyols. Després hem anat a l'escola de els-les nostres iaies, celebraven una festa i hem anat a participar d’ella. Ens han mostrat una tradició molt valenciana: “Les Falles”.
Ens han rebut amb aplaudiments i molta emoció. De seguida han posat cadires al voltant de la falla que aquest any ens recordava molt a la nostra escola, hi havien gallines i també un hort amb granger i grangera. Han posat una traca (alguns - algunes de nosaltres s’hem espantat un poc) i l’han encés.

Molts i moltes de vosaltres demà no recordareu el que hui hem viscut però nosaltres sempre sabrem que una vegada més gràcies a la vostra tasca i esforç estem aprenent a formar part d’un poble: el valencià, amb unes senyals d’identitat molt importants com són la llengua i les seues tradicions, i que vosaltres encara que no ho recordeu ens deixeu en herència.



Sols pel fet de vore l’alegria  als vostres ulls i els crits d’emoció  quan hem arribat ha valgut la pena. Gràcies.

Marian Llàcer Pla

Va per vosté, MESTRE!

Sergio arrastrava un cotxe per damunt la taula mentre feia eixe so tan característic que fan els xiquets quan juguen. Jo li he dit: -Sergio! On va eixe cotxe?.

I ell en eixe somriure innocent em contesta: Va a Castalla, va a vore a Enric Valor.

M’esperava qualsevol contestació menys aquesta, jo sols volia entrar en el seu joc. Al.lucinada he pensat: Marian, ho has fet bé, objectiu aconseguit!

De seguida m’ha vingut al cap una entrevista que vaig vore aquest Nadal en punt dos. El document ja estava començat però em vaig adonar que era en motiu del centenari del seu naixement. En aquest reportatge parlava E. Valor: en ell s’aglutinen tres camps fonamentals per a la recuperació de la llegua: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel.la. No m’esperava escoltar eixe parlar tan nostre, eixe optimisme, eixa humiltat, eixa correcció. El sentia tan proper que de seguida vaig pensar en treballar aquet escriptor a classe.

En Carnestoltes cada cicle hem treballat una rondalla. La del cicle d’infantil és: “El pollastre de festes”. Vam decidir aquesta perque ens queda més prop:

“La senyora Rosa, casada en Joan de Repic viu a Bèlgida. Tenen tres filles, cadascuna casada a un poble de la Vall. Mariu casada en un sabater de Benigànim. Roseta casada en un herbolari d’Albaida i Àngela casada en un llaurador de Carrícola. Que la senyora Rosa siga golosa fa que quan visita a les filles en les festes de cada poble li’n passe alguna de grossa”.

Cada classe d’infantil anem d’una filla: 3 anys-Mariu de Benigànim i el sabater, 4 anys Roseta d’Albaida i l’herbolari i 5 anys Àngela de Carrícola i el llaurador. Les mestres serem la senyora Rosa i el nostre educador serà Joan de Repic.

Demà comença la setmana de Carnestoltes, ja sabem que la primera ordre és el barret d’Enric Valor, el dijous durem unes ulleres de pasta i el barret i el divendres ja serem tots i totes Enric Valor,al barret i a les ulleres li anyadirem un bigot.

   Amenaça pluja. Espere  pugam eixir per a que tot el barri participe de la nostra festa i així coneixerem un poc més d'aquest escriptor. Pensant en ell, no puc ni imaginar la cara que li se quedaria si per un moment escoltara als xiquets i xiquetes de tres anys dir quan els pregunte en la construcció d'una paraula:

- De qui és la E?

I la classe contesta: -d'Enric Valor.

                Marian Llàcer Pla