Aquest matí sona el telèfon. Vicent estava trist. Tenia una mala noticia que donar-me i no sabia com dir-la. Al final sols li he dit: no podem fer res.
Instint, tot és instint. L’instint de caça d’un gos ha fet que aquesta nit volguera visitar als pollets de Clara, a les nostres gallines i a Willy. Ara ja no estan entre nosaltres.
Com els de 5 anys a Nadal escriuran molt bé, farem una carta als Reis de l’Orient i en demanarem. Sols esperem que siguen tant dòcils com Pili i Mili. Willy serà impossible de substituir. De segur que molts i moltes trobarem a faltar el seu cant i els seu caminar tan graciós.
Marian
Quina llàstima m'ha fet Íker quan llegint el text mira la foto, em mira als ulls i en cara de pena em fa: Ahí estaven apartant-se del gos?
ResponEliminaMe s'ha posat nuç a la gola i li he dit: No home, no, eixa foto és de quan estaven al cole. Quin mal trago.
Iker! Tens ganes de vindre a vore'ns?
ResponEliminaTenia moltes ganes, estava emocionat de pensar que anava a tornar a trobar a tots els meus amics i a més. I que anavem a pujar les escales de primaria.
Elimina